EL TEMPS QUE SEMPRE VOLEM TENIR...

“Va, ràpid, que no tenim temps”. “De pressa que anem tard”. “Vinga, espavila”. “Ja t’ajudo jo que així anem més ràpid”...

Quantes vegades deixem anar aquests comentaris als nostres fills/es durant el nostre dia a dia? Quantes vegades se’ns tira el temps a sobre i no deixem el temps que els nens/es necessiten? Quantes vegades els fem les coses nosaltres perquè així anem més de pressa, encara que ells/es ho vulguin fer sols/es? Parem uns minuts i pensem-hi.

Bé, segur que la resposta és compartida per tots/es: moltes vegades, de fet, moltes vegades al dia. Les educadores que estem escrivint aquest text, també ho fem, perquè com a societat estem marcats pel temps, ens condiciona molt. “A les 12h hem d’anar a dinar, a les 13h hem de ser al dormitori, a les 14.45h els hem de despertar... perquè si no anirem tard”. Nosaltres també ho hem dit moltes vegades.

Però... i ara? Ara que estem confinats, cal? Bé, de fet, la pregunta hauria de ser únicament, cal? Nosaltres, ja fa un temps que hi pensem i estem intentant deixar aquest temps que els nens/es necessiten, perquè és important. Però ara és el moment de pensar-hi i deixar temps. Deixar tot el temps que calgui, perquè ara tenim temps!! Tenim allò que tantes vegades hem desitjat. Doncs aprofitem-ho!!!

Deixem que participin en aquelles activitats quotidianes que tant ens veuen fer a nosaltres i que potser no els deixem participar perquè no tenim temps. Deixem que es vesteixin ells/es sols, deixem que col·laborin durant els àpats; que parin taula, que es posin aigua ells sols/es al got, que ens ajudin a cuinar, a netejar... Però sobretot, deixem-los temps per equivocar-se, deixem que omplin massa el got d’aigua i que vegin que aquesta cau pels costats, deixem que obrin ells sols/es l’aixeta per rentar-se les mans i que s’esquitxin... DEIXEM-LOS FER I DEIXEM-LOS TEMPS PER FER, perquè serà a aquí quan veuran que potser han posat massa aigua al got i que per això ha vessat, que potser han obert massa l’aixeta de l’aigua i que per això s’han mullat.

Una vegada tinguin l’experiència i hagin comprovat amb el seu propi cos el que passa quan fas una determinada acció, se’ls guarda a la memòria i segur que la propera vegada que fan la mateixa acció se’n recorden i ho rectifiquen, o es tornen a equivocar, però no passa res, perquè potser necessiten més temps per veure-ho.

Deixem-los temps per fer les coses, però també deixem-los temps per equivocar-se les vegades que faci falta!!!

I a partir d’aquí, gaudim. Gaudim d’aquest temps. Estirem-nos a terra amb els infants més petitons, observem com experimenten lliurement amb el seu cos, observem com arriben a postures per ells/es sols/es, gaudim amb ells/es de la satisfacció que senten quan aconsegueixen asseure’s per ells/es sols/es, estiguem al seu costat per gaudir-ho amb ells/es, mirem-los, escoltem-los, parlem-los i sobretot, respectem-los, deixant-los el temps que necessiten per a fer-ho sols/es.

Aquest temps, segur que ens anirà bé per fer petits canvis i valorar més les petites coses quan tornem a “no tenir temps”.